Un poble amb memòria i silenci
Gósol s’aplega al migdia del Cadí, amb el Pedraforca fent d’absis natural i les serres del Verd i d’Ensija tancant-li el pas al migdia. Aquest racó de món, d’accés sinuós però ple de poesia, ha estat habitat des de temps remots, com ho confirmen les destrals i sílex del neolític. Tot i restar lluny de les grans rutes de fenicis, romans o visigots, la vida hi ha anat deixant empremta, discreta però tenaç.
Gósol no crida. Però qui l’escolta, se’l queda. Amb les seves muntanyes, les seves pedres i la seva gent, és un tros de memòria viva, resistent com les seves parets de pedra seca, i dolça com els seus hiverns a la vora d’una poela.
El nucli antic va créixer al voltant del castell, ja documentat al segle XI, al puig on avui només en resten les pedres baixes i esberlades del poble vell. Fou al segle XIII, amb la carta de poblament dels barons de Pinós, que Gósol prengué embranzida. D’aquell passat encara en queda la memòria de contrabandistes, de càtars fugissers, i de sagramentals valents que es conjuraven per defensar el poble.
Amb els segles, la vida va baixar de la muntanya i va arrelar a la vall. Les cases es van fer més baixes i acollidores, i encara avui hi ha poques coses tan pures com el silenci dels seus carrers o la pau de les eres. Aquí, l’hospitalitat no és paraula buida, sinó gest quotidià: una botifarra, un enciam, un bon dia que et donen fins i tot els pollancres del Torrent dels Rucs.
Al segle XX, Gósol va rebre la visita, breu però intensa, de Pablo Picasso, el Pau de Gósol. Acompanyat de Fernande Olivier, va trobar aquí un paisatge i una llum que transformarien per sempre la seva obra.